Polònia

Polònia és un dels països que més ha millorat el seu sistema educatiu. Resulta interessant perquè té en comú amb el nostre país haver patit 40 anys de dictadura. Com ho han fet?. En aquest vídeo s´hi troba la resposta: han reduït continguts del currículum i han ensenyat a pensar.

En sol demà d´escriure aquest post, na @cala_molí (Ariadna Ferrer) i na @carmebarba recomanen aquest article de The Economist, on l´autora es demana: Si altres territoris han avançat, per què no ho podem fer noltros? Per què no aprenem del que ha passat a altres llocs?. Aquest escrit és un resum de les tres fonts citades baix.

1950-1997- Polònia. Sistema educatiu tradicional estalinista. Només un 10% va a la universitat. El 1997 la majoria de  polonesos podien accedir només a feines de baix perfil professional perquè no tenien la preparació necessària.

1999. Canvi de sistema polític. L´objectiu del govern democràtic és augmentar la participació a la universitat  transformant no només l’etapa universitària sinó TOTA l´estructura  del sistema educatiu.A diferència d´Espanya, es prenen seriosament el canvi estructural:

•  ESO. Abans tenia un currículum AMB MOLTS de CONTINGUTS, tants continguts que els estudiants no podien apassionar-se ni aprofundir, sinó només fer una memorització enciclopèdica de fets, que no s’emprava per comprendre el món real. Resultat: la majoria abandonaven. Ni tan sols feien el Batxillerat. S´anomenava la Síndrome del Grau 8è.  Es van eliminar molts continguts amb l´objectiu de poder educar de forma més personalitzada per trobar els talents i interessos que fan que cada aprenent sigui únic.  Tal com diuAlexandra Ripley al seu llibre: 
  
  

  El sistema educatiu polonès persegueix que cada alumne trobi els seus talents i interessos.

  El problema dels països on els alumnes han estat educats per memoritzar fets, és que no han desenvolupat les seves capacitats (per resoldre problemes inesperats, per pensar críticament, per entendre el que llegeixen). En conseqüència, les empreses opten per situar-se a territoris on els alumnes sí han desplegat aquestes capacitats, com Polònia, Canadà o Finlàndia. Països on els ciutadans es mostren més capaços d´afrontar els problemes quotidians que a Alemanya, Gran Bretanya, França, Estats Units, o Espanya, on el sistema educatiu reposa sobre una gran quantitat de continguts que s´han de memoritzar ràpidament. 

• Currículum. Els alumnes disposen de més temps per concentrar-se en continguts essencials, per fer investigacions personals. El currículum es va flexibilitzar. Se´ls anima a triar entre moltes matèries diferents i a provar-les perquè trobin els seus interessos i el seu potencial. 
• Formació permanent. Els mestres van disposar de temps per formar-se en tècniques innovadores. La formació es fa DINS LES AULES. Per exemple, a matemàtiques no els fan resoldre els problemes memoritzant fòrmules o algoritmes, sinó  trobar les seves pròpies estratègies i treure les seves conclusions. Segons Alexandra Ripley: Les classes de matemàtiques són més sofisticades, amb lliçons que mostren com  són al món real. No empren calculadores perquè saben manipular els nombres al seu cap. Les aules són senzilles i els professors estimen la seva matèria.  
• Autonomia. Els centres decideixen sobre el currículum i la metodologia. Els alumnes poden elegir fer les tasques de maneres diferents (individualment, en grup…)
• Avaluacions diagnòstiques nacionals a finals de primària i secundària. No suposen aprovar o suspendre però marquen el camí al Batxillerat o a una Formació Professional.

2009. En 9 anys milloren 21 punts en lectura (del 2000 al 2009)

D´ençà de 2012.

• A ESO han disminuit les diferències entre els estudiants avançats i els altres. Aquests han obtingut millors resultats.
• Els  joves que van a la universitat ha augmentat en un 80% respecte als anys de la dictadura. La universitat ja no és per a privilegiats. Augment de les ganes d´educar-se.
• Si ho miram des del punt de vista dels alumnes, ens és molt útil l´experiència que conta Alexandra Ripley al seu llibre, sobre tres estudiants americans a Finlàndia, Polònia i Corea del Sud. El primer que els crida l´atenció és que allà els estudiants els agrada estudiar, s´ho prenen seriosament. (Sempre i quan tinguem en compte que Corea del sud (definida per Ripley com una cultura de massoquisme educatiu),  no es pot considerar un model perquè els estudiants no tenen més vida que estudiar)

En conclusió, tal com diu Ripley:

Els al·lots avancen a les aules on els mestres tenen altes expectatives respecte de les seves possibilitats per avançar. On els mestres demanen feines rigoroses més que feines rutinàries, per omplir temps.  La mediocritat acadèmica no es permet ni en els professors ni en els alumnes. L´entorn social no és el causant de les diferències sinó la qualitat de l’educació i la manera com s´estimula el cervell. 

Fonts:

Pearson, Best reformers, strong performers. Polland. 

Ripley, Alexandra,  The Smartest Kids in the World: And How They Got That Way, del que The Economist n’ha fet un resum molt interessant .

Szumillas, K, ministra d´Educació de Polònia (2013): Education Reforms for Better students performance.  Curs UIMP, patrocinat per l´INEE i el MEC.